Sant Silvestre, el papa dels atletes

Publicat el

“Què fas per Cap d’Any?” És una pregunta retòrica secularitzada que ens han formulat per aquestes dates recurrentment. En moments de retorn del fenomen religiós i èxtasi rosalienc, la pregunta més adequada hauria de ser: “Què fas per Sant Silvestre?” Aquest personatge, que no és llegendari sinó un papa del segle IV, és una de les figures principals dels primers segles del cristianisme i ara se’l recorda en el món de les curses d’atletisme que ja es diuen “cursa de Sant Silvestre”.

De pontificat llarg (entre el 314 i el 335), Silvestre té molt de pes: va ser el primer Sant Pare després de l’edicte de Milà, per tant, després de la persecució del cristianisme quan l’emperador Constantí va declarar la llibertat de culte i es va aturar la caça als cristians, un triomf per a la llibertat religiosa i de consciència, que avui es coneix com a ForB (freedom of religion and belief).

El 31 de desembre es recordarà Sant Silvestre, doncs, a qui s’atribueix haver convertit al cristianisme l’emperador Constantí, i també haver liquidat el donatisme, que era un moviment herètic que argumentava que els preveres havien de ser irreprotxables i sense pecat per tal que els sagraments que administraven fossin considerats vàlids. Aquest moviment cismàtic sostenia que l’Església ha de ser exclusivament una societat d’escollits i de sants. Tant era així que, si havies rebut un sagrament administrat per un pecador, havies de rebre’l de nou de mans santes i pures. El donatisme va ser condemnat en el Concili d’Arles el 314. Pel fet de ser el sant del dia 31 de desembre, el nostre Silvestre s’ha vist involuntàriament com a sant patró de les curses d’atletisme.

La dada no és menor: és el primer papa que va morir sense ser màrtir. Mor d’ancià, el darrer dia de l’any. Si entrem en una església que el tingui en un altar, el veurem amb un toro als peus, o un dragó que també va sotmetre, perquè se li atribueixen tantes meravelles com fins i tot haver ressuscitat un toro salvatge. La conversió de Constantí, però, és la més cinematogràfica de totes: l’emperador tenia lepra i només es podia guarir amb la sang d’infants. L’emperador va tenir una visió en què Pere i Pau li feien saber que, si batejava el papa Silvestre, l’aigua del baptisme el guariria. Així va ser i, en agraïment, Constantí es va fer cristià i va donar al papa la ciutat de Roma. També veiem el sant amb una pica baptismal, en record de Constantí.

El dia i la nit de sant Silvestre s’han vist coronats per raïms, magrana o llenties (símbols de prosperitat), i també per verdures verdes com ara cols i bledes, que també són portadores de fortuna. Les supersticions es barregen amb la tradició i, per exemple, en alguns indrets no mengen animals com les gambes o els crancs perquè sostenen que caminen cap enrere i això duria mals auguris. La nit del papa Silvestre també es llancen andròmines des de les finestres, per desfer-se del passat, i es llancen coets per fer fora els mals esperits o per il·luminar la tenebra, segons com ho vulguin veure.

L’any 1963, al bar Bella Luz de Vallecas, un grup d’amics va decidir que aquell era un bon dia per sortir i córrer, i van estrenar la cursa de Sant Silvestre Vallecana. Ara la fan en molts indrets, però ells en reivindiquen la invenció, que ara té un recorregut de 10 quilòmetres. A Euskadi, a Galdakao, des de 1961 també surten i corren, i a París ho fan el dia 1 i des de 1924. A Catalunya en diem “la cursa dels nassos”, una cursa atlètica popular que es disputa a la ciutat de Barcelona anualment el dia 31 de desembre dedicada a l’Home dels Nassos, personatge mitològic català. Pobre sant Silvestre, l’hem tret de l’equació, en català.

En les primeres edicions era gent amb pantaló curt, i avui es disfressen. La relació amb el sant papa Silvestre no s’associa a cap interès del papa per l’esport, passió que per cert sí que té el papa Lleó XIV, que no només parla bé de les bondats de l’esport, sinó que és un home practicant.

Sant Silvestre és un dia d’alt voltatge. Si voleu estar sols, us pot costar per pressions de socialització. Si voleu córrer –o veure-ho a la televisió–, teniu curses a l’abast que permeten l’adeu col·lectiu i simbòlic a l’any que acaba. I si preferiu donar gràcies, teniu el Te Deum i celebracions litúrgiques d’agraïment.